34. PUJANT LA MUNTANYA (IV)

Encarant la realitat.
─ Mira, ─ li diu l’Eudald a en Josep, amo del ramat - aquest passat hivern, ja saps que he tingut alguns encontres que per sort, tots han acabat bé; el darrer, l’atzagaiada de Ripoll en aquesta darrera pujada a muntanya... . De vegades les cames se’m tornen de plom..., a voltes sembla que perdo l’equilibri..., la vista se’m fa esborradissa...; per altra part, em penso que tu el què vols és desfer-te del ramat, que ja tens altres cabòries i si no ho has fet abans és només per estalviar-me a mi un disgust. Doncs tenint en compte tot plegat, crec que potser acabat l’estiu, m’agradaria de baixar alguns dies a Casademunt, a St. Agustí, per l’amistat que tenim amb aquesta gent que gairebé som com de família. Però si et sembla bé, hi aniria sol, és a dir, sense el ramat; no sé, què te’n sembla?.

Més de cinquanta anys coneixent l’Eudald i aquesta decisió, la veritat, no l’hauria previst. L’Eudald és un home més llest del què aparenta, i penso que obra sàviament descartant l’alternativa de morir entre les ovelles.

 

33. PUJANT LA MUNTANYA (III)

Comprovat l’estat indemne de les bèsties, s’asserenen de nou els ànims, i continuem cap a la sortida de la població on de nou ens aturem fins que punteja el dia, per continuar camí amunt cap a Can Maiols, St. Julià de Saltor i per l’esquerra de la muntanya de St. Amand, fins al petit i arrecerat poble de Bruguera al repeu de la muntanya del Taga, pel cantó de ponent.
Un cop arribats als llisos de Can Miaix, tot és com cada any, un esclat de joia, una eufòria incontenible, una mena d’orgasme generalitzat. Els vells, la quitxalla, tots reben al pastor com a un heroi sortint d’una gesta memorable. La mainada s’engresca a jugar amb el gos, que comparteix amb ells la mateixa bogeria.
El cert és que, el pastor experimenta anualment una satisfacció impagable; tot i la seva sincera modèstia, l’home se sent orgullós, satisfet, content d’haver arribat a bon port com sempre, amb els mateixos mitjans de sempre, amb el mateix sacrifici, amb el mateix resultat.

32. PUJANT LA MUNTANYA (II)

L’home deixa el sarró i la manta enmig del carrer, amb la finalitat de què el gos mantingui aturades les ovelles allà mateix; malgrat el desgavell, el Tronat ho comprèn i fa la seva feina impecablement, mentre en Ventura es dirigeix a un guàrdia, al qual jo puc donar una forta estirada, estalviant-li la garrotada que el pastor li anava a ventar. Ja només hagués faltat això... . El xicot, sembla que no sap ni vol entendre la violenta reacció d’en Ventura, però al mateix temps es reprimeix davant la presència d’aquest home vell, de cos menut, que es mou amb certa feixuguesa, i que li diu al policia que, si no sap què és un ramat, ja li ho explicarà... .

Amb un esforç generós per totes bandes, arribem a controlar l’escamot esgarriat conduint-lo fins on el gos manté immòbil la resta del ramat.

Un cop comprovat l’estat indemne de les bèsties, s’asserenen de nou els ànims, i continuem cap a la sortida de la població on de nou ens aturem fins que punteja el dia, per continuar camí amunt cap a Can Maiols, St. Julià de Saltor i per l’esquerra de la muntanya de St. Amand, fins al petit i arrecerat poble de Bruguera al repeu de la muntanya del Taga, pel cantó de ponent.

31. PUJANT LA MUNTANYA (I)

Procedents de Casademunt a St. Agustí de Lluçanès, l’Eudald i jo aturem les ovelles ja prop de Ripoll en un prat on poden menjar poc o molt, fem un mos nosaltres amb tranquil·litat, doncs el ramat hi ve acostumat i per si algun escamot s’allunyés massa, tenim el gos, el Tronat, que llest com és, suposa una total garantia per a l’estabilitat del bestiar. La nit ens cau al damunt lentament, el ramat es va convertint en un conjunt poc definit, amb uns moviments imprecisos, les esquelles emeten un so fluix, irregular i casual, mentre sota el marge, els cotxes enfilen la recta lleugers, absolutament aliens a la nostra presència.

La vila de Ripoll, es pot travessar amb el ramat solament de nit i amb la llicència municipal. Arribada l’hora entrem, travessem la via del tren, el pont sobre el Freser, l’altre pont sobre el Ter, i sobtadament ens trobem dins d’un embolic absolutament imprevist. Hi deu haver una emergència en algun punt, i el camió dels bombers arriba a la travessia per la part dreta del ramat, quan aquest era a mig passar del carrer travesser.

Les lluminàries, les sirenes, els municipals intentant obrir un pas entre les ovelles, ignorant la dificultat que això suposa, doncs cap ovella no vol deixar de petja la del seu davant ni per mal de morir. Un dels policies escridassant a en Ventura, aquest no li podia fer entendre la impossibilitat de partir el ramat i el camió que es fica al mig del bestiar, desviant inevitablement un escamot cap a la Plaça de l’Ajuntament...; mai no havia vist un esgarriament tan espectacular, i mai no havia vist en Ventura tant enfurismat i fora de sí.

30. EN TALAIA

 Un dels personatges peculiars de Sora del passat segle, fins cap al 1975, fou en “Talaia”. Josep Torrentó, de la casa “La Talaia”. Cal concretar, perquè a Sora hi havia un altre Josep Torrentó.

Un dia de Maig de 1936, en Talaia va rebre de mans del carter, aquest document provinent de l’agent executiu de l’Ajuntament:

 “En expedient executiu que instrueixo per descobert pel concepte de circulació de gossos per vies públiques de l’exercici de 1936, fou dictada el dia 18 del mes que som, la següent:

 PROVIDENCIA- Notifiqui’s al deutor que deu fer efectiu el deute dintre el termini de deu dies a comptar del dia que se li notifiqui la providència i si passat aquest termini no ha fet efectiu el susdit deute, se li cobrarà el 20 per 100 de recàrrec i costes, tenint en compte que durant aquells deu dies solament es cobrarà amb el 10 per 100 i si dintre els vint dies no ha satisfet ni una ni altre, procedeixi’s a l’embargament de bens del deutor suficients per a cobrir el pagament de quota, recàrrecs, despeses i costes d’acord amb l’article 86 i següents del vigent Estatut de Recaptació.

 I essent vostè deutor de la quantitat de SIS PESSETES ho notifico a V. En forma reglamentaria”.

                Sora, 21 de Maig del 1936.

                                                          L’Agent executiu. (Firmat).

  Rebuda la duplicada.

 Senyor Josep Torrentó.  La Talaia. 

 Aquest text és tal com li va estar presentat a en Talaia, dos mesos abans de l’esclat de la guerra.

28. ESTIU DEL 60

Era l’estiu d’un any molt proper al 1960. Eren temps de calor, de camises traspuades per la suor formant dibuixos blanquinosos i inintel·ligibles sobre l’esquena i eren temps de gorges resseques i assedegades, alleujades per un vi negre aspre i tebi.

 En Joan, matava l’estona que va de l’aixecada de l’ase, cap a les sis de la tarda fins al vespre, cercant el seu volant de segar. En Joan era un home d’uns seixanta anys que n’aparentava uns quants més, degut en alguna mesura, a la manera com els havia viscut.

 Després d’escodrinyar l’entorn del fato on suposadament hi havia d’haver el seu volant, després de resseguir el ginestar proper al camp de blat del “Davallant”, prop del poble i sense trobar l’eina, que per altra banda no entenia com l’havia perdut, va quedar pansit, amoïnat i sense saber què fer.

 Veient-lo en aquest estat el meu oncle Moisès, li diu:

-         Joan, val més que us agafeu a lligar les garbes, per a matar la tarda; al vespre ja el trobarem, el volant.

 No recordo si l’home en va arribar a lligar cap, de garba. Al posar-hi el genoll al damunt, tombava cap endavant, trabucava i feina rai per a recuperar l’estabilitat. Aquell vi negre potser no tenia la virtut d’apaivagar la set, però tenia prou grau per a trasbalsar el cos d’en Joan.

 Al vespre, al plegar, l’oncle Moisès li va arreplegar el volant a en Joan. El va localitzar amb tota facilitat, doncs ell sabia prou bé on l’havia llençat, bon tros enllà del fato entre argelagues i ginestes, amb la bona intenció d’evitar un mal major. “Aquest home encara se’ns fotrà mal”, - va dir al moment de llençar-lo.

27. L'AVI I LA CABRA

Cap al final de la seva existència, l’avi d’un mas proper a Sora, prengué la rutina de menar a pasturar l’única cabra que hi havia a la casa. Una activitat absolutament imprescindible, vital, per aquest home que es troba al final del seu recorregut, sense la il·lusió d’un nou projecte ni alternativa. Lligada amb la corda pel collar, el vell de cul sobre algun marge amb els rosaris als dits, a voltes era la cabra que l’estirava feixa ençà o enllà.

 Aquella cabra era vella, proporcionalment potser més que l’avi i un dia la va dinyar.

 L’home es va quedar un xic trist, aclaparat, la depressió va anar augmentant fins al punt que no fou capaç de sortir del llit, al·legant que sense la cabra què hi feia ell en aquest món, que s’havia quedat sense feina, que més li valia plegar.

 La seva jove, amb una intuïció i una sensibilitat admirables, va trobar el truc precís. Se’n va a la casa veïna, a Casademunt, li exposa el cas a la iaia i aviat es van entendre.

-  Mira, - li diu la dona – la  cabra que necessita el teu sogre, te la donarem. És vella i atrotinada, però bé serà molt que no duri tan com l’avi; ja fotran bona parella tots dos. Gairebé no té dents, si potser li haureu de fer sopes i tot, però la pobre bèstia encara potser serà capaç de treure l’avi del sot, qui sap?

 De nou, quan pel cim de la baga surt el sol de mig matí, troba l’avi de cul al marge, en una mà els rosaris i a l’altre la corda potser innecessària, ja que la cabra sembla trobar-se perfectament identificada amb una situació a la qual hi escau allò de ; “l’un fa l’altre”.

 Arribats aquí, quan la curiositat ha fugit del nostre esperit, quan les noves maneres i els nous invents ja no ens engresquen, ja no revifen el nostre interès, quan aspirem només a veure sortir el sol cada dia, llavors és quan la rutina més absoluta i recalcitrant ens pot semblar un al·licient suficient per a continuar el camí fins al darrer revolt.

25. EN TOMÀS, DE NOM LLUÍS

Durant la dècada que va del 1950 al 1960, ja no hi havia diguem-ne cap mena de càstig ni punició, per aquelles persones que no anaven a missa. Però, si parlem dels petits pobles d’Osona i Ripollès, - és de suposar que a per tot en general – era poca la gent que no assistia a missa matinal o a missa major, que així s’anomenaven.
En Tomàs, a Sora, era dels pocs que no es deixaven caure al temple; amb l’arribada d’un nou rector a la parròquia, un home amb una gran capacitat diplomàtica, va intentar menar a tothom a l’església.
En Tomàs no es deia Tomàs, sinó Lluís; de manera que, davant d’ell, calia parlar d’en Lluís.
- Lluís, - li digué un dia el rector – no ens veiem mai a missa, vós i jo. Que potser us fa por? Home, l’església és vella, però no ens caurà pas al damunt, per ara. M’agradaria de veure-us entre els feligresos, proveu-ho, a veure què us en sembla.
Ni sí ni no, però un dia en Tomàs es presenta a missa matinal i es posa als primers bancs; l’home volia que el mossèn el veiés i potser no sabia que els capellans són bons observadors i se n’hauria adonat igualment, encara que s’hagués amagat darrere d’una pilastra.
A la següent ocasió que el rector es topa amb en Tomàs, - probablement una topada premeditada – li diu tot trempat:
- Lluís, us vaig veure a missa, l’altre diumenge; ho veieu, home? No crec pas que en sortíssiu decebut. Què us en va semblar? Hi tornareu regularment?
- No, mossèn; no hi tornaré pas gaire sovint.
- I doncs? - fa el rector – que potser en el sermó se’m va escapar quelcom que us pogués incomodar?
- Miri, mossèn; hi vaig reparar una cosa; vostè sempre dient mal del dimoni i al capdavall, encara no sabem de qui ens hem de refiar.
Enginyosa, però com hem dit sempre a pagès, “excusa de mal pagador”.

24. ESPOLSAR EL PRUNER

 Fins cap als anys 1955, als petits pobles del nostre entorn, es practicava encara de manera generalitzada, aquest acte religiós que és la confessió. En aquell temps, majorment per part dels homes, ja començaven a escassejar les visites al confessionari. A les parròquies d’aquests pobles, s’organitzava anualment, el “novenari”. Se’n deia novenari, però eren uns set dies de missa i sermó diaris, cap al vespre, a càrrec d’un capellà foraster, generalment jove i vicari d’alguna població més gran i a ser possible, que no fos molt conegut pels feligresos de la parròquia on es feia el novenari.

 Enfilat a la trona, el jove sacerdot solia emetre un sermó a voltes encès, entusiasta, amb una veu potent i descordada. Però, abans d’aquesta prèdica i de la missa, l’home es ficava al confessionari. Al ser un capellà desconegut pels feligresos, sembla que els homes, acudien a la confessió amb menys reticències; dic els homes, perquè en aquest aspecte eren més esquerps que les dones. Això ho vaig poder constatar, durant els set anys d’escolar.

 Suposo que feia més de bon mentir a un desconegut, que al mossèn del poble que al capdavall coneixia a tots els parroquians, molt millor del què hom pugui pensar. I d’aquest acte, aquest descarregar-se dels grans o petits disbarats comesos, se’n deia popularment i metafòricament, “espolsar el pruner”. 

 Amb això, no vull pas dir que actualment no s’acudeixi a la confessió, però en els petits pobles dels quals parlem, ha estat abolida definitivament, potser amb alguna rara excepció, des de fa molts anys.

20. ESTORNELLS A L'ESGLÉSIA

Aquesta és l’església de la foto, és la de Sant Pere de Sora. 
Dins d’aquesta església, a la dècada dels vuitanta, hi va entrar algú amb una escopeta. No, no és que tingués res en contra de cap dels sants n’hi amb el patró St. Pere. Senzillament, dos estornells que hi havien caigut a través dels tubs de les estufes que es desconnectaven durant l’estiu. Un de la junta parroquial, juntament amb la dona que tenia cura del manteniment i neteja, van intentar fer-los fora. Els ocells volaven solament per la part alta, intentant sortir per les finestres laterals o la del davant, totes amb vidres fixes. L’endemà, l’home passa per casa de la companya de junta i li diu:
- No patiu per si sentiu unes escopetades, que jo no veig cap més manera de lliurar l’interior de l’església de les merdes d’aquestes bestioles.
La dona intenta dissuadir-lo, però ell anava decidit, després de comptar amb els pros i contres, a finalitzar l’episodi. Entra doncs l’home amb una escopeta del calibre “22”, obre de bat a bat les portes per allò de l’onda expansiva, cerca amb la mirada els estornells a fi d’escopetejar-los en algun punt on no hi hagués massa perill de fer res malbé, quan s’adona que es troben damunt d’un dels primers bancs, ja morts. De manera que, no hi hagué trets dins del temple. Probablement, els ocells havien mort de fam o de les trompades contra les vidrieres. O potser el sant patró els va escanyar per evitar mals majors amb allò de l’escopetada?

17. EL BANC D'EN TRIES

La fallida d’un banc, no és pas cosa nova; aquí ho podeu comprovar. És una antiga cançó sobre el Banc d’en Tries, a Vic.

“Un pagès de Gurb ha anat a Can Tries
a portar els diners del dot de la filla.
Tral·larà la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
Tral-larà la la la, ningú cobrarà.

Els duia a grapats, ell pla que en tenia
i a canvi del ral, un paper escrivia.
Tral-larà, la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
tral-larà la la la, ningú cobrarà.

Pels volts de Nadal, ell se’n va a Can Tries
a cobrar els diners per casar la filla.
Tral-larà la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
tral-larà la la la, ningú cobrarà.
L’home hi va anar quan ja no n’hi havia;
se’n gira i se’n va, que els ulls li sospiren,
li’n tremola el nas, els queixals li cruixien.
Tral-larà la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
tral-larà la la la, ningú cobrarà.

No et podràs casar, pobreta pubilla,
perquè el teu amor té tancat en Tries
amb pany i amb clau, de nits i de dies.
D’angúnia i d’amor, n’ha mort la pubilla.
Tral-larà la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
tral-larà la la la, ningú va cobrar.

No sé d’on ha sortit aquesta cançó, jo la sentia a casa de petit i jo no tinc pas cent anys, però la cançó segur que en té més, de cent anys.