28. ESTIU DEL 60

Era l’estiu d’un any molt proper al 1960. Eren temps de calor, de camises traspuades per la suor formant dibuixos blanquinosos i inintel·ligibles sobre l’esquena i eren temps de gorges resseques i assedegades, alleujades per un vi negre aspre i tebi.

 En Joan, matava l’estona que va de l’aixecada de l’ase, cap a les sis de la tarda fins al vespre, cercant el seu volant de segar. En Joan era un home d’uns seixanta anys que n’aparentava uns quants més, degut en alguna mesura, a la manera com els havia viscut.

 Després d’escodrinyar l’entorn del fato on suposadament hi havia d’haver el seu volant, després de resseguir el ginestar proper al camp de blat del “Davallant”, prop del poble i sense trobar l’eina, que per altra banda no entenia com l’havia perdut, va quedar pansit, amoïnat i sense saber què fer.

 Veient-lo en aquest estat el meu oncle Moisès, li diu:

-         Joan, val més que us agafeu a lligar les garbes, per a matar la tarda; al vespre ja el trobarem, el volant.

 No recordo si l’home en va arribar a lligar cap, de garba. Al posar-hi el genoll al damunt, tombava cap endavant, trabucava i feina rai per a recuperar l’estabilitat. Aquell vi negre potser no tenia la virtut d’apaivagar la set, però tenia prou grau per a trasbalsar el cos d’en Joan.

 Al vespre, al plegar, l’oncle Moisès li va arreplegar el volant a en Joan. El va localitzar amb tota facilitat, doncs ell sabia prou bé on l’havia llençat, bon tros enllà del fato entre argelagues i ginestes, amb la bona intenció d’evitar un mal major. “Aquest home encara se’ns fotrà mal”, - va dir al moment de llençar-lo.