Cap al final
de la seva existència, l’avi d’un mas
proper a Sora, prengué la rutina de
menar a pasturar l’única cabra que hi
havia a la casa. Una activitat
absolutament imprescindible, vital, per
aquest home que es troba al final del
seu recorregut, sense la il·lusió d’un
nou projecte ni alternativa. Lligada amb
la corda pel collar, el vell de cul
sobre algun marge amb els rosaris als
dits, a voltes era la cabra que
l’estirava feixa ençà o enllà.
Aquella cabra
era vella, proporcionalment potser més
que l’avi i un dia la va dinyar.
L’home es va
quedar un xic trist, aclaparat, la
depressió va anar augmentant fins al
punt que no fou capaç de sortir del
llit, al·legant que sense la cabra què
hi feia ell en aquest món, que s’havia
quedat sense feina, que més li valia
plegar.
La seva jove,
amb una intuïció i una sensibilitat
admirables, va trobar el truc precís.
Se’n va a la casa veïna, a Casademunt,
li exposa el cas a la iaia i aviat es
van entendre.
- Mira, - li
diu la dona – la cabra que necessita el
teu sogre, te la donarem. És vella i
atrotinada, però bé serà molt que no
duri tan com l’avi; ja fotran bona
parella tots dos. Gairebé no té dents,
si potser li haureu de fer sopes i tot,
però la pobre bèstia encara potser serà
capaç de treure l’avi del sot, qui sap?
De nou, quan
pel cim de la baga surt el sol de mig
matí, troba l’avi de cul al marge, en
una mà els rosaris i a l’altre la corda
potser innecessària, ja que la cabra
sembla trobar-se perfectament
identificada amb una situació a la qual
hi escau allò de ; “l’un fa l’altre”.
Arribats
aquí, quan la curiositat ha fugit del
nostre esperit, quan les noves maneres i
els nous invents ja no ens engresquen,
ja no revifen el nostre interès, quan
aspirem només a veure sortir el sol cada
dia, llavors és quan la rutina més
absoluta i recalcitrant ens pot semblar
un al·licient suficient per a continuar
el camí fins al darrer revolt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada