9. UNA DE FRESCA

En un poble de Catalunya i d’Osona, del qual no vull dir el nom, hi havia un home que jo, per raó d’edat, justet vaig conèixer - i que tampoc no en diré el nom; - era un home molt conegut al seu poble que, es va encaterinar d’una veïna, a la qual proposava una trobada. Dita veïna, era d’aquelles com tantes dones hi havia en aquells temps, que disposava dels diners que li anava donant el seu home i els hi feia anar prou escassos, de manera que mai no es podia permetre el més lleu caprici. En aquesta situació, tot i essent una dona honrada, sembla que s’ho va pensar, el veí insistint, ella veient la possibilitat de treure’n alguns diners, fins que un dia li diu al veí:

- Mira, només accediré si em dones cent pessetes; d’altra manera no et vull sentir més o te les tindràs amb el meu home que, ja saps el mal geni que té, si s’arriba a enfadar.

 En aquell moment, no tothom disposava de cent pessetes. Però, al cap de dues setmanes, li diu l’home a la veïna:

- Ja podem quedar, dia i lloc, que ja tinc les cent peles. Efectivament, el tracte es va acomplir i un cop enllestit, li diu el veí a la dona tot donant-li els diners:

- Aquí tens les cent pessetes, però digues-li  al teu home, que t’he tornat el bitllet que li vaig manllevar la setmana passada...