|
La vinya. |
En el seu
llit de mort, un home conscient del poc que li restava de vida, donava els darrers
consells als seus dos fills. Era una família propietària d’un mas amb les seves
terres dedicades a la vinya. El moribund, havia lluitat per aconseguir una
vinya que era l’enveja de molts veïns. Un cop aconseguida una solidesa, una
solvència indiscutible, l’home es va sentir satisfet del camí recorregut i de
la superació dels entrebancs que aquest li presentava.
- Fills meus, - els deia – ja sou grans, ja sabeu la manera
de treballar amb eficàcia, és a dir, que coneixeu bé aquest ofici que jo tant
he estimat i pel qual m’he sacrificat quan ha calgut. Ara, a l’hora del comiat,
us vull donar un consell que podeu entendre com la meva darrera voluntat i és
aquesta: No feu mai, de la vinya una era.
Els dos germans es miraren un a l’altre amb el
mateix pensament; mentalment, el pare ja no hi és, ja desvarieja.
Passaren els anys; els anys sempre passen i
tornen i giren... i a voltes amb aquests anys girem i capgirem nosaltres també.
Un dia, en el curs d’una cacera, passaven els dos germans pel voral d’aquells camps
ben plantats de ceps i li diu un a l’altre:
-
Recordes, que tota aquests vinya era nostra?
-
Què dius, - li fa l’altre. T’adones, del què acabes de
dir? Recordes, el darrer consell del pare en el seu llit de mort?
-
Doncs sí; certament, hem fet el què ell no volia que
féssim, hem fet de la vinya “era”.
S’havien venut la vinya que
abans “era” seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada