3. HEURA

Heura als arbres de la Creu d'Angelats. Sora 2017 (foto Josep de Sora)

Suposo, que l’existència de l’heura deu ésser tan antiga com la pròpia terra on clava les arrels. Tanmateix, l’heura no es manté d’aquesta terra, sinó de l’arbre al qual abraça fortament fins a matar-lo. I a l’heura, no se li fa massa cas, el deixem fer i d’una manera lenta però constant, té sotmesa i sentenciada una part important, - molt important – de l’arbrat dels nostres boscos; parlo d’Osona, Lluçanès i Ripollès, però hi podríem afegir altres zones menys conegudes per a mi. El lliure desenvolupament de l’heura, es deu bàsicament, al poc valor econòmic de la fusta dels nostres boscos. No és que l’heura sigui molt difícil de reprimir, però la feina que comporta no té cap rendiment, donat que els arbres que es podrien salvar tampoc tenen gran vàlua actualment. I ja se sap, estem en allò de “tant rendeixes, tant mereixes”. I a més, és allò del cercle viciós, doncs si l’arbre val poc, un cop recobert d’heura encara val menys, per la feina afegida a l’hora de la tala. Sí, sentim opinions per tots els gustos, que la naturalesa és molt sàvia, que la culpa només es nostra... . Jo veig que la naturalesa, sovint necessita ajuda; i aquesta ajuda se li dona, quan és compensada econòmicament – sempre l’economia. I és que, potser amb bon criteri, ningú no vol treballar de franc. Però bé; no ens espantem. El món és antic, sembla que d’una manera o altra sempre ens hem menjat els uns als altres i el món segueix... .