33. PUJANT LA MUNTANYA (III)

Comprovat l’estat indemne de les bèsties, s’asserenen de nou els ànims, i continuem cap a la sortida de la població on de nou ens aturem fins que punteja el dia, per continuar camí amunt cap a Can Maiols, St. Julià de Saltor i per l’esquerra de la muntanya de St. Amand, fins al petit i arrecerat poble de Bruguera al repeu de la muntanya del Taga, pel cantó de ponent.
Un cop arribats als llisos de Can Miaix, tot és com cada any, un esclat de joia, una eufòria incontenible, una mena d’orgasme generalitzat. Els vells, la quitxalla, tots reben al pastor com a un heroi sortint d’una gesta memorable. La mainada s’engresca a jugar amb el gos, que comparteix amb ells la mateixa bogeria.
El cert és que, el pastor experimenta anualment una satisfacció impagable; tot i la seva sincera modèstia, l’home se sent orgullós, satisfet, content d’haver arribat a bon port com sempre, amb els mateixos mitjans de sempre, amb el mateix sacrifici, amb el mateix resultat.