Encarant la realitat.
─ Mira, ─ li diu l’Eudald a en Josep, amo del ramat - aquest passat hivern, ja saps que he tingut alguns encontres que per sort, tots han acabat bé; el darrer, l’atzagaiada de Ripoll en aquesta darrera pujada a muntanya... . De vegades les cames se’m tornen de plom..., a voltes sembla que perdo l’equilibri..., la vista se’m fa esborradissa...; per altra part, em penso que tu el què vols és desfer-te del ramat, que ja tens altres cabòries i si no ho has fet abans és només per estalviar-me a mi un disgust. Doncs tenint en compte tot plegat, crec que potser acabat l’estiu, m’agradaria de baixar alguns dies a Casademunt, a St. Agustí, per l’amistat que tenim amb aquesta gent que gairebé som com de família. Però si et sembla bé, hi aniria sol, és a dir, sense el ramat; no sé, què te’n sembla?.
Més de cinquanta anys coneixent l’Eudald i aquesta decisió, la veritat, no l’hauria previst. L’Eudald és un home més llest del què aparenta, i penso que obra sàviament descartant l’alternativa de morir entre les ovelles.
