Entre les mil dificultats patides en la postguerra, hi hagué també els seus trets còmics, sortits de vegades d’algun personatge peculiar, per no dir estrambòtic. Per exemple, a St. Quirze de Besora, “l’Armanteret”. Un dia, viatjant en tren a Ripoll, un policia li demana a l’Armanteret, la seva documentació.- Papers? – li contesta – no en tinc, jo de papers no en tinc, ni en necessito.El policia li mostra la seva insígnia d’autoritat, que duia amagada sota un bec de la camisa i li diu que faci el favor, un cop arribant a Ripoll, d’acompanyar-lo a la comissaria. ¡Ja hi podem anar! – li diu l’Armanteret. Efectivament, baixen del tren i cap a cal comissari, l’Armanteret al davant decidit. Només entrar, li diu el comissari; - doncs on vas, Armanteret tan apressat; sembla que t’empaiten.- O i tant, que m’empaiten; aquest..., no sé què vol, aquest. Em diu que l’acompanyi a la comissaria, doncs aquí el tens.Quan el comissari s’adona de la presència del policia, es disculpa per la seva poca atenció i a la vegada excusa també a l’Armanteret.- No, aquest és un pobre home que no fa cap mal, deixeu-lo que ja me n'ocuparé jo mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada