15. ES VEIA VENIR

Era un dia entre els anys 1920 o pocs més, que en tren, viatjaven de Figueres a Barcelona, un home, notari de professió i el seu fill d’uns setze a divuit anys. En una estació on el tren feia parada llarga, l’home li donà al seu fill els diners per a comprar dos entrepans de truita al restaurant de l’estació, que tenia fama de fer unes magnífiques truites. Al cap de poca estona, entra de nou el fill al tren, amb dos petits pans esberlats en canal, però sense absolutament res a dins.
- Com és, que hi manca la truita dins d’aquests llonguets? –Pregunta l’home.
- Les truites les he llençades. –Li diu el fill.
- Que les has llençades? Com s’explica això?
- Doncs s’explica de manera ben fàcil; no m’agrada el color groc, el detesto.
El notari s’esparverava, davant d’aquestes sortides.
- Jo tinc un noi, - li deia un dia a un seu amic – que no té la més petita notícia de la realitat; no sap què és una moneda de cinc cèntims, ni d’una pesseta, ni d’un duro ni d’un bitllet de banc qualsevol. És un cas com un cabàs. Com s’arreglarà tot això? No ho sé pas...; és una qüestió que em fa feredat.
Potser ja us imagineu qui era aquest bordegàs que llençà les truites perquè no li agradava el groc? Efectivament, aquest noi tan boig es deia Salvador Dalí. Sembla que ja es veia venir que a la seva manera, faria forat.