7. ELS TUDONS

És curiós, observar com els ocells i altres animals boscans, canvien d’hàbits progressivament. Pel què fa als mamífers, ho veiem de manera descarada, amb el porc senglar; però, anem pels de la ploma. La merla per exemple, fa molts anys, que dins dels nostres pobles desvetlla abans de l’hora a més d’un o una, amb el seu cant irregular, variat i excèntric, que tan aviat consisteix en una mena de rialla esbatanada, com un esgarip de criatura, fins i tot a voltes sembla el cloc-cloc d’una gallina i s’atreveix a construir el seu niu entre el fullatge d’un arbust, a dos metres de la finestra d’una casa, arran d’un hort al mig del poble, és a dir que no té manies ni por; o si en té, ho dissimula. De manera que aquest ja el tenim clissat i ja no ens sorprèn la seva presència entre nosaltres. Però n’hi ha un de molt més nou en aquets verals; és el tudó.

Aquest també s’ha anat endinsant entre els humans dins dels pobles i sovint emplaça el niu en una alzina, un llorer o un arbre qualsevol, dins d’un petit pati davant del menjador de qualsevol habitatge. I no fa pas molts anys, d’això. Si volíeu veure tudons, calia seguir aquestes vores de quintà o ficar-se al bosc; el seu menjar d’hivern era majorment la llavor de l’heura, que resisteix el fred en bones condicions; i en aquest sentit no calia que es mogués, donat que d’heure n’hi ha cada vegada més.

Actualment, potser el tudó segueix ficant-se al bosc en determinades èpoques, per alimentar-se, però durant el temps de cria, cerqueu-lo dins dels arbres de les places, carrers o fins i tot, com deia, en petits patis. El meu hort és petit, - és important que l’hort sigui petit, ja m’enteneu – però tot i així, sovint hi coincidim amb un tudó al qual sembla que no li faig gaire por – ni tampoc ho pretenc - surt, entre de nou, torna a sortir sense aquell batec d’ales que solien, sinó dolçament, sense presses. Vaja, que ens van agafant confiança, ens van, com diria El Petit Príncep, “aprivoisant”.

Potser és senyal que uns i altres millorem els nostres hàbits.