25. EN TOMÀS, DE NOM LLUÍS

Durant la dècada que va del 1950 al 1960, ja no hi havia diguem-ne cap mena de càstig ni punició, per aquelles persones que no anaven a missa. Però, si parlem dels petits pobles d’Osona i Ripollès, - és de suposar que a per tot en general – era poca la gent que no assistia a missa matinal o a missa major, que així s’anomenaven.
En Tomàs, a Sora, era dels pocs que no es deixaven caure al temple; amb l’arribada d’un nou rector a la parròquia, un home amb una gran capacitat diplomàtica, va intentar menar a tothom a l’església.
En Tomàs no es deia Tomàs, sinó Lluís; de manera que, davant d’ell, calia parlar d’en Lluís.
- Lluís, - li digué un dia el rector – no ens veiem mai a missa, vós i jo. Que potser us fa por? Home, l’església és vella, però no ens caurà pas al damunt, per ara. M’agradaria de veure-us entre els feligresos, proveu-ho, a veure què us en sembla.
Ni sí ni no, però un dia en Tomàs es presenta a missa matinal i es posa als primers bancs; l’home volia que el mossèn el veiés i potser no sabia que els capellans són bons observadors i se n’hauria adonat igualment, encara que s’hagués amagat darrere d’una pilastra.
A la següent ocasió que el rector es topa amb en Tomàs, - probablement una topada premeditada – li diu tot trempat:
- Lluís, us vaig veure a missa, l’altre diumenge; ho veieu, home? No crec pas que en sortíssiu decebut. Què us en va semblar? Hi tornareu regularment?
- No, mossèn; no hi tornaré pas gaire sovint.
- I doncs? - fa el rector – que potser en el sermó se’m va escapar quelcom que us pogués incomodar?
- Miri, mossèn; hi vaig reparar una cosa; vostè sempre dient mal del dimoni i al capdavall, encara no sabem de qui ens hem de refiar.
Enginyosa, però com hem dit sempre a pagès, “excusa de mal pagador”.