10. LA CARRETA

Aquesta és d’abans de la guerra i l’únic que m’invento és el curt diàleg, ja que no sé bé com va transcorre, doncs com podeu imaginar, jo no hi era. Bé, no hi era potser només perquè encara no hi era, ja m’enteneu. Fou a Can Coromines de Sora, on ja en aquell temps un home de nom Ton, amb la seva dona, regentaven  l’hostal, feina compartida amb la de pagesos. Era un home molt bromista, era un temps en què no hi havia moltes maneres d’emplenar el temps sobrer i acompanyat per alguns vilatans, ell solia portar la batuta, un cop preparada l’atzagaiada corresponent. Un dia, li diu un del “comitè”:

-   Ton, quan acabis la feina ja en tenim a punt una de fresca.

-    De què es tracta? Li diu en Ton.

-   Doncs mira; tenim una carreta lligada a la creu del serrat d’en Camarada, penjada cap a la costa i solament caldrà tallar la corda perquè s’estimbi rost avall.

En Ton que, un cop més o menys enllestida la feina, la vesprada del diumenge, es disposa a seguir al petit escamot, ganivet a la mà per a executar la conya. Efectivament, pugen al serrat d’en Camarada, a uns dos-cents metres de l’hostal i en Ton tot decidit, li fot cop de ganivet a la corda on estava fermada la carreta i aquesta baixa costa avall amb gran estrèpit fins a la pineda del pla, amb gran gaubança dels autors i promotors de La bretolada. Cap a l’hostal i algun got de barreja per a celebrar l’acte del dia.

L’endemà al matí, dilluns, en Ton junyeix els bous i puja a l’era per enganxar la carreta..., i la carreta no hi és!

-   La mare que els va matricular...; - probablement que l’expressió fou un poc més gruixuda – aquests galifardeus sí que m’han ben retratat, aquest cop!

Res, un tip de riure el diumenge següent i anem per una altra, que aquesta ja ha passat. I és que fins i tot en temps de dificultats i de poques diversions, sempre la gent ha trobat la manera de petar-hi algun somriure.