30. EN TALAIA

 Un dels personatges peculiars de Sora del passat segle, fins cap al 1975, fou en “Talaia”. Josep Torrentó, de la casa “La Talaia”. Cal concretar, perquè a Sora hi havia un altre Josep Torrentó.

Un dia de Maig de 1936, en Talaia va rebre de mans del carter, aquest document provinent de l’agent executiu de l’Ajuntament:

 “En expedient executiu que instrueixo per descobert pel concepte de circulació de gossos per vies públiques de l’exercici de 1936, fou dictada el dia 18 del mes que som, la següent:

 PROVIDENCIA- Notifiqui’s al deutor que deu fer efectiu el deute dintre el termini de deu dies a comptar del dia que se li notifiqui la providència i si passat aquest termini no ha fet efectiu el susdit deute, se li cobrarà el 20 per 100 de recàrrec i costes, tenint en compte que durant aquells deu dies solament es cobrarà amb el 10 per 100 i si dintre els vint dies no ha satisfet ni una ni altre, procedeixi’s a l’embargament de bens del deutor suficients per a cobrir el pagament de quota, recàrrecs, despeses i costes d’acord amb l’article 86 i següents del vigent Estatut de Recaptació.

 I essent vostè deutor de la quantitat de SIS PESSETES ho notifico a V. En forma reglamentaria”.

                Sora, 21 de Maig del 1936.

                                                          L’Agent executiu. (Firmat).

  Rebuda la duplicada.

 Senyor Josep Torrentó.  La Talaia. 

 Aquest text és tal com li va estar presentat a en Talaia, dos mesos abans de l’esclat de la guerra.

29. EL CASTELL DE FREIXENET

Aprofitant que Gent d’Alpens ha publicat un article sobre el Castell de Freixenet, situat sobre un petit turó entre els camps dels Plans de Torrents, hi afegeixo uns comentaris sobre aquest mateix entorn.
El primer, es tracta d’aquesta pedra on hi ha marcada una petja; aquesta pedra es troba a uns pocs metres de la pista que mena al Pont de pedra, sobre la riera Gavarresa. És una pedra d’uns dos-cents quilos de pes, - mesurats a ull – on hi ha marcada una grossa petjada del calçat del moro, al ésser foragitat d’aquell indret. Sembla que l’home, descarregant la seva ràbia, clavà el peu a la pedra on quedà marcat, talment com si en aquell moment aquella pedra es trobés en un estat més o menys tou, amb una textura modelable i modelada per aquella forta empernada. “La petja del moro”, crec que es pot qualificar en alguna mesura, de llegenda. Com es diu en l’article esmentat, aquesta pedra es trobava a tocar de la pista i en un eixamplament d’aquesta, el masover de Torrents, amb bon criteri, la va retirar uns metres per evitar la seva desaparició entre terres remogudes. La pedra es trobava arran de pista amb la petja al damunt; això ha variat, doncs després de moure-la, deu fer uns vint-i-cinc anys, resta tombada sobre l’herba. Aquí en teniu la foto actual.

28. ESTIU DEL 60

Era l’estiu d’un any molt proper al 1960. Eren temps de calor, de camises traspuades per la suor formant dibuixos blanquinosos i inintel·ligibles sobre l’esquena i eren temps de gorges resseques i assedegades, alleujades per un vi negre aspre i tebi.

 En Joan, matava l’estona que va de l’aixecada de l’ase, cap a les sis de la tarda fins al vespre, cercant el seu volant de segar. En Joan era un home d’uns seixanta anys que n’aparentava uns quants més, degut en alguna mesura, a la manera com els havia viscut.

 Després d’escodrinyar l’entorn del fato on suposadament hi havia d’haver el seu volant, després de resseguir el ginestar proper al camp de blat del “Davallant”, prop del poble i sense trobar l’eina, que per altra banda no entenia com l’havia perdut, va quedar pansit, amoïnat i sense saber què fer.

 Veient-lo en aquest estat el meu oncle Moisès, li diu:

-         Joan, val més que us agafeu a lligar les garbes, per a matar la tarda; al vespre ja el trobarem, el volant.

 No recordo si l’home en va arribar a lligar cap, de garba. Al posar-hi el genoll al damunt, tombava cap endavant, trabucava i feina rai per a recuperar l’estabilitat. Aquell vi negre potser no tenia la virtut d’apaivagar la set, però tenia prou grau per a trasbalsar el cos d’en Joan.

 Al vespre, al plegar, l’oncle Moisès li va arreplegar el volant a en Joan. El va localitzar amb tota facilitat, doncs ell sabia prou bé on l’havia llençat, bon tros enllà del fato entre argelagues i ginestes, amb la bona intenció d’evitar un mal major. “Aquest home encara se’ns fotrà mal”, - va dir al moment de llençar-lo.

27. L'AVI I LA CABRA

Cap al final de la seva existència, l’avi d’un mas proper a Sora, prengué la rutina de menar a pasturar l’única cabra que hi havia a la casa. Una activitat absolutament imprescindible, vital, per aquest home que es troba al final del seu recorregut, sense la il·lusió d’un nou projecte ni alternativa. Lligada amb la corda pel collar, el vell de cul sobre algun marge amb els rosaris als dits, a voltes era la cabra que l’estirava feixa ençà o enllà.

 Aquella cabra era vella, proporcionalment potser més que l’avi i un dia la va dinyar.

 L’home es va quedar un xic trist, aclaparat, la depressió va anar augmentant fins al punt que no fou capaç de sortir del llit, al·legant que sense la cabra què hi feia ell en aquest món, que s’havia quedat sense feina, que més li valia plegar.

 La seva jove, amb una intuïció i una sensibilitat admirables, va trobar el truc precís. Se’n va a la casa veïna, a Casademunt, li exposa el cas a la iaia i aviat es van entendre.

-  Mira, - li diu la dona – la  cabra que necessita el teu sogre, te la donarem. És vella i atrotinada, però bé serà molt que no duri tan com l’avi; ja fotran bona parella tots dos. Gairebé no té dents, si potser li haureu de fer sopes i tot, però la pobre bèstia encara potser serà capaç de treure l’avi del sot, qui sap?

 De nou, quan pel cim de la baga surt el sol de mig matí, troba l’avi de cul al marge, en una mà els rosaris i a l’altre la corda potser innecessària, ja que la cabra sembla trobar-se perfectament identificada amb una situació a la qual hi escau allò de ; “l’un fa l’altre”.

 Arribats aquí, quan la curiositat ha fugit del nostre esperit, quan les noves maneres i els nous invents ja no ens engresquen, ja no revifen el nostre interès, quan aspirem només a veure sortir el sol cada dia, llavors és quan la rutina més absoluta i recalcitrant ens pot semblar un al·licient suficient per a continuar el camí fins al darrer revolt.