Encarant la realitat.
─ Mira, ─ li diu l’Eudald a en Josep, amo del ramat - aquest passat hivern, ja saps que he tingut alguns encontres que per sort, tots han acabat bé; el darrer, l’atzagaiada de Ripoll en aquesta darrera pujada a muntanya... . De vegades les cames se’m tornen de plom..., a voltes sembla que perdo l’equilibri..., la vista se’m fa esborradissa...; per altra part, em penso que tu el què vols és desfer-te del ramat, que ja tens altres cabòries i si no ho has fet abans és només per estalviar-me a mi un disgust. Doncs tenint en compte tot plegat, crec que potser acabat l’estiu, m’agradaria de baixar alguns dies a Casademunt, a St. Agustí, per l’amistat que tenim amb aquesta gent que gairebé som com de família. Però si et sembla bé, hi aniria sol, és a dir, sense el ramat; no sé, què te’n sembla?.
Més de cinquanta anys coneixent l’Eudald i aquesta decisió, la veritat, no l’hauria previst. L’Eudald és un home més llest del què aparenta, i penso que obra sàviament descartant l’alternativa de morir entre les ovelles.
Comprovat l’estat indemne de les bèsties, s’asserenen de nou els ànims, i continuem cap a la sortida de la població on de nou ens aturem fins que punteja el dia, per continuar camí amunt cap a Can Maiols, St. Julià de Saltor i per l’esquerra de la muntanya de St. Amand, fins al petit i arrecerat poble de Bruguera al repeu de la muntanya del Taga, pel cantó de ponent.
Un cop arribats als llisos de Can Miaix, tot és com cada any, un esclat de joia, una eufòria incontenible, una mena d’orgasme generalitzat. Els vells, la quitxalla, tots reben al pastor com a un heroi sortint d’una gesta memorable. La mainada s’engresca a jugar amb el gos, que comparteix amb ells la mateixa bogeria.
El cert és que, el pastor experimenta anualment una satisfacció impagable; tot i la seva sincera modèstia, l’home se sent orgullós, satisfet, content d’haver arribat a bon port com sempre, amb els mateixos mitjans de sempre, amb el mateix sacrifici, amb el mateix resultat.
L’home deixa el sarró i la manta enmig del carrer, amb la finalitat de què el gos mantingui aturades les ovelles allà mateix; malgrat el desgavell, el Tronat ho comprèn i fa la seva feina impecablement, mentre en Ventura es dirigeix a un guàrdia, al qual jo puc donar una forta estirada, estalviant-li la garrotada que el pastor li anava a ventar. Ja només hagués faltat això... . El xicot, sembla que no sap ni vol entendre la violenta reacció d’en Ventura, però al mateix temps es reprimeix davant la presència d’aquest home vell, de cos menut, que es mou amb certa feixuguesa, i que li diu al policia que, si no sap què és un ramat, ja li ho explicarà... .
Amb un esforç generós per totes bandes, arribem a controlar l’escamot esgarriat conduint-lo fins on el gos manté immòbil la resta del ramat.
Un cop comprovat l’estat indemne de les bèsties, s’asserenen de nou els ànims, i continuem cap a la sortida de la població on de nou ens aturem fins que punteja el dia, per continuar camí amunt cap a Can Maiols, St. Julià de Saltor i per l’esquerra de la muntanya de St. Amand, fins al petit i arrecerat poble de Bruguera al repeu de la muntanya del Taga, pel cantó de ponent.
Procedents de Casademunt a St. Agustí de Lluçanès, l’Eudald i jo aturem les ovelles ja prop de Ripoll en un prat on poden menjar poc o molt, fem un mos nosaltres amb tranquil·litat, doncs el ramat hi ve acostumat i per si algun escamot s’allunyés massa, tenim el gos, el Tronat, que llest com és, suposa una total garantia per a l’estabilitat del bestiar. La nit ens cau al damunt lentament, el ramat es va convertint en un conjunt poc definit, amb uns moviments imprecisos, les esquelles emeten un so fluix, irregular i casual, mentre sota el marge, els cotxes enfilen la recta lleugers, absolutament aliens a la nostra presència.
La vila de Ripoll, es pot travessar amb el ramat solament de nit i amb la llicència municipal. Arribada l’hora entrem, travessem la via del tren, el pont sobre el Freser, l’altre pont sobre el Ter, i sobtadament ens trobem dins d’un embolic absolutament imprevist. Hi deu haver una emergència en algun punt, i el camió dels bombers arriba a la travessia per la part dreta del ramat, quan aquest era a mig passar del carrer travesser.
Les lluminàries, les sirenes, els municipals intentant obrir un pas entre les ovelles, ignorant la dificultat que això suposa, doncs cap ovella no vol deixar de petja la del seu davant ni per mal de morir. Un dels policies escridassant a en Ventura, aquest no li podia fer entendre la impossibilitat de partir el ramat i el camió que es fica al mig del bestiar, desviant inevitablement un escamot cap a la Plaça de l’Ajuntament...; mai no havia vist un esgarriament tan espectacular, i mai no havia vist en Ventura tant enfurismat i fora de sí.
