divendres, 25 de maig de 2018

24. ESPOLSAR EL PRUNER



 Fins cap als anys 1955, als petits pobles del nostre entorn, es practicava encara de manera generalitzada, aquest acte religiós que és la confessió. En aquell temps, majorment per part dels homes, ja començaven a escassejar les visites al confessionari. A les parròquies d’aquests pobles, s’organitzava anualment, el “novenari”. Se’n deia novenari, però eren uns set dies de missa i sermó diaris, cap al vespre, a càrrec d’un capellà foraster, generalment jove i vicari d’alguna població més gran i a ser possible, que no fos molt conegut pels feligresos de la parròquia on es feia el novenari.

 Enfilat a la trona, el jove sacerdot solia emetre un sermó a voltes encès, entusiasta, amb una veu potent i descordada. Però, abans d’aquesta prèdica i de la missa, l’home es ficava al confessionari. Al ser un capellà desconegut pels feligresos, sembla que els homes, acudien a la confessió amb menys reticències; dic els homes, perquè en aquest aspecte eren més esquerps que les dones. Això ho vaig poder constatar, durant els set anys d’escolar.

 Suposo que feia més de bon mentir a un desconegut, que al mossèn del poble que al capdavall coneixia a tots els parroquians, molt millor del què hom pugui pensar. I d’aquest acte, aquest descarregar-se dels grans o petits disbarats comesos, se’n deia popularment i metafòricament, “espolsar el pruner”. 
 Amb això, no vull pas dir que actualment no s’acudeixi a la confessió, però en els petits pobles dels quals parlem, ha estat abolida definitivament, potser amb alguna rara excepció, des de fa molts anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada