27. L'AVI I LA CABRA

Cap al final de la seva existència, l’avi d’un mas proper a Sora, prengué la rutina de menar a pasturar l’única cabra que hi havia a la casa. Una activitat absolutament imprescindible, vital, per aquest home que es troba al final del seu recorregut, sense la il·lusió d’un nou projecte ni alternativa. Lligada amb la corda pel collar, el vell de cul sobre algun marge amb els rosaris als dits, a voltes era la cabra que l’estirava feixa ençà o enllà.

 Aquella cabra era vella, proporcionalment potser més que l’avi i un dia la va dinyar.

 L’home es va quedar un xic trist, aclaparat, la depressió va anar augmentant fins al punt que no fou capaç de sortir del llit, al·legant que sense la cabra què hi feia ell en aquest món, que s’havia quedat sense feina, que més li valia plegar.

 La seva jove, amb una intuïció i una sensibilitat admirables, va trobar el truc precís. Se’n va a la casa veïna, a Casademunt, li exposa el cas a la iaia i aviat es van entendre.

-  Mira, - li diu la dona – la  cabra que necessita el teu sogre, te la donarem. És vella i atrotinada, però bé serà molt que no duri tan com l’avi; ja fotran bona parella tots dos. Gairebé no té dents, si potser li haureu de fer sopes i tot, però la pobre bèstia encara potser serà capaç de treure l’avi del sot, qui sap?

 De nou, quan pel cim de la baga surt el sol de mig matí, troba l’avi de cul al marge, en una mà els rosaris i a l’altre la corda potser innecessària, ja que la cabra sembla trobar-se perfectament identificada amb una situació a la qual hi escau allò de ; “l’un fa l’altre”.

 Arribats aquí, quan la curiositat ha fugit del nostre esperit, quan les noves maneres i els nous invents ja no ens engresquen, ja no revifen el nostre interès, quan aspirem només a veure sortir el sol cada dia, llavors és quan la rutina més absoluta i recalcitrant ens pot semblar un al·licient suficient per a continuar el camí fins al darrer revolt.